Antoni Padrós (Terrassa, 1937) és una figura singular del cinema català. Pintor, abans i al mateix temps que cineasta, Padrós es va moure en els seus primers anys a cavall entre l’Escola de Barcelona de la segona meitat dels seixanta i l’esclat de llibertat que es va produir un cop mort Franco.
Ara, una exposició a la Filmoteca –que també ha digitalitzat i editat la seva producció cinematogràfica en DVD– ens mostra la seva obra pictòrica i cinematogràfica, una producció el cos central de la qual entronca amb l’underground nord-americà i amb el cinema militant europeu de finals de la dècada dels 60.
El proper dijous 9 de març, la Filmoteca inaugura Antoni Padrós. Pertorbador de consciències, una mostra del treball com a pintor i com a cineasta d’aquest artista egarenc. Una exposició produïda per l’Ajuntament de Terrassa (Terrassa Arts Visuals) que pretén reflectir la llibertat creativa i la capacitat transgressora que Padrós ha mantingut al llarg de tota la seva vida, primer sota l’asfixia de la dictadura i, a partir de la Transició, en la democràcia. La inauguració de la mostra, prevista per a les 20.00 h, comptarà amb el mateix Antoni Padrós, acompanyat del comissari Valerio Carando i de representants de la Filmoteca i de l’Ajuntament de Terrassa, on l’exposició es va poder veure per primer cop entre abril i juny del 2015. La inauguració de la mostra es complementa amb el cicle breu Un artista pop: Antoni Padrós, que s’inicia amb la projecció, el mateix dijous 9 de març a les 21.30 h, d’alguns dels seus films preservats al Centre de Conservació i Restauració.
Antoni Padrós. Pertorbador de consciències, que a la Filmoteca es podrà visitar fins al 28 de maig de 2017, fa un recorregut complert per la trajectòria de Padrós, des dels seus inicis com a pintor i fins a l’actualitat. Un recorregut que, pel tarannà de l’obra de Padrós, és alhora una travessa contracultural per la Catalunya del segle XX.
Un autor als marges
Tant des de la pintura com des del cinema, l’obra de Padrós ha estat sempre un revulsiu: els seus quadres, collages i pòsters, i els seus films, llargmetratges o curtmetratges, mai no han deixat ningú indiferent. Ben al contrari, són obres –imatges fabricades des de la marginalitat plenament assumida que estimulen una necessària reflexió sobre la societat capitalista, una “societat de l’espectacle” que converteix l’home occidental en un mer consumidor acrític. L’art de Padrós es basteix, en oposició a la racionalitat extrema del poder, en un flux d’idees ininterromput i irregular, esdevenint així una pràctica creativa volgudament rebel, en tant que atac a una integració acrítica en una societat que rebutja qualsevol dissidència.
En aquest sentit, la dimensió pop de Padrós –de qui a la Filmoteca conservem tots els films–, l’abast de la seva modernitat i el seu desig de ruptura –el seu esperit de franctirador de la “oficialitat cultural”– no es poden entendre plenament si no descobrim que, al costat d’uns films irreverents i que van a contracorrent (Lock-out, The Shirley Temple Story, Pim, pam, pum, revolución, Dafnis i Cloe, entre d’altres) hi havia un pintor amb la mateixa “ironia sàdica”, per dir-ho amb paraules del poeta Joan Perucho.
El reconeixement internacional d’una figura clau del cinema català
I, no obstant aquesta posició subversiva, aquesta situació als marges del cinema i la pintura, amb els anys l’obra de Padrós ha anat adquirint un protagonisme progressiu, fins al punt que s’ha erigit com la gran figura del cinema underground català. La seva obra experimental, inclassificable i absolutament vital, ha estat reconeguda per museus d’arreu, i tant la seva pintura com les seves pel·lícules han esta objecte de retrospectives, exposicions i homenatges a museus com la Tate Modern de Londres, el Lincoln Center de Nova York, el Museo Reina Sofía de Madrid, el British Film Institute i la Cinémathèue Française.
Ara, l’exposició Antoni Padrós. Pertorbador de consciències permet valorar l’univers personal d’un creador únic i redescobrir-lo, des de la vinculació que l’autor sempre ha mantingut amb la Filmoteca de Catalunya, a ulls de noves generacions d’espectadors inquiets.